L’any 1997 alguns membres dels Kumbes havíem fundat el grup d’animació infantil Cavall de Cartró. Portàvem anys fent bolos arreu i la música formava part de la nostra vida. Era la nostra professió.

Per altra banda els nostres orígens escoltes els portàvem a la motxilla i el fet de tocar la guitarra en vetllades a la vora del foc, quan se’n podia fer, era una de les coses que més ens agradava d’anar al cau. Molts de nosaltres érem els que animàvem la festa i a cop de guitarra la fèiem ballar. L’Oriol Canals i en Jordi Aubert a l’AE Sant Ignasi, en Marc Oriol a l’AE Rudyard Kipling i en Pau Font a l’AE Pau Claris.

Aquests dos fets van convergir en un de sol quan després de fer diverses vetllades plegats d’animació nocturna, la gent ens deia que allò era molt bo i perquè no fèiem un grup de danses per a adults.

L’octubre de 1999 a la mítica casa de colònies Can Girona (Martorelles), a la DESMARCADA ’99, una trobada de la Demarcació del Barcelonès de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya (així es deia llavors), ho vam voler fer d’una forma més organitzada i va ser la constatació que allò tenia possibilitats.

La formació musical en aquell concert va ser l’Oriol Canals (veu i guitarra), en Jordi Aubert (veus i guitarra), en Marc Oriol (veus i teclat), en Pau Font (veus i baix) i un joveníssim Rànger, en Jordi Herreros, a la bateria, que només faria aquell bolo amb nosaltres. No vam triar malament, anys més tard en Jordi va ser el bateria de formacions tan punteres en aquell moment com els Cheb Balowski. 

El mes de gener de l’any 2000 ens van proposar de fer un concert al Centre Cívic la Sadeta al barri de gràcia i no ens ho vam pensar dues vegades. No havíem assajat massa ni teníem molt clar què sortiria, però ens hi vam llançar. El concert va ser tot un èxit i va ser quan vam dir que allò tenia futur. Va ser el primer concert com a Kumbes del Mambo “amb intenció”. El concert anterior del 99 havia estat una mica improvisat. Per triar el nom tampoc ens hi vam matar gaire, fèiem música kumba amb ritmes de tota mena i vam tirar via amb aquest nom. Si us fixeu a la foto la idea era anar amb pantalons curts, xiruques per la part “kumba” i una camisa de flors per la part “mambo”.

En aquell moment, encara no teníem un bateria al grup i vam creure que per un bolo així ens calia algú que portés bé el ritme. No sabíem si faríem més bolos i per tant vam tirar mà del que teníem a prop. L’escollit va ser en Francesc Pibernat, cunyat del Pau, bateria de Rock i ens podia servir per a l’ocasió. Tot i que va anar bé, va ser l’únic bolo que va fer amb nosaltres. També era de cau, però allò no era ben bé el seu estil.

L’any 2000 vam fer només 6 bolos, la majoria dels nostres caus i festes particulars d’amics, però l’any 2001 la cosa es va animar molt i vam fer per primera vegada, un dels concerts més mítics que es recorden. La festa major del barri de Sant Antoni a Barcelona a l’envelat de festa major. Aquest concert el vam repetir cada gener els anys següents. Era dels primers concerts multitudinaris que faríem. Per a nosaltres, omplir un envelat de gent ballant com boja tot el que tocàvem, era una sensació que encara no havíem conegut.  

Del 2002 al 2005 vam fer 80 bolos, alguns molt mítics i espectaculars. El 5 de maig de 2002 vam complir un somni, tocar amb La Salseta del Poble Sec, un dels nostres grups referents i que suposava tot un repte. Va anar molt bé i des d’aquell moment van començar a passar coses boniques. Vam fer per primera vegada concerts a les Illes Balears, sobretot a Menorca, però també a Mallorca i Formentera. Viatjar fora de Catalunya tenia tota una mística que, a més a més, va funcionar molt.

Aquells anys vam tocar a llocs tan emblemàtics com la Festa dels Súpers a l’estadi olímpic (2003), a la festa “Un dia per l’esperança” d’Intermón al moll de la fusta, a la mítica JORESCO (trobada d’esplais del MCEC), al Palau Sant Jordi pel dia internacional de l’Alzeheimer, Festes de gràcia, Festes de Sants, a l’homenatge als Esquirols al Sant Andreu Teatre, diversos correllengües, al carnaval de Platja d’Aro, a Cadaqués, Danses a la Plaça del Rei a BCN, Festa de l’UGT al moll de BCN, Campanya de la SIDA a Plaça Catalunya (BCN), Congrés de caps de minyons…

Un dels reptes més grans que vam tenir aquells anys va ser sortir fora de terres de parla catalana. La nostra proposta musical i sobretot idiomàtica, va patir un sotrac. Ens sortien bolos a l’Aragó (Panticosa, Bailo, Calasanz, Graus…) i això de cantar en català no ho veien amb bons ulls. Vam fer el que vam poder, anàvem canviant d’idioma, traduïem lletres sobre la marxa, va ser una bogeria. Els bolos funcionaven, però vam patir molt. Després de dos estius, vam decidir que no era el nostre territori i vam deixar d’anar-hi.      

Del 2006 al 2010 vam fer 113 bolos, la gent ja ens coneixia, sobretot al món dels caus i esplais. Vam tocar en infinitat de trobades, aniversaris d’entitats i festes majors. El grup havia madurat, teníem clara la nostra proposta i ja ens havia marxat aquella “por” dels inicis. Hi havia concerts increïbles i d’altres on la gent no ens coneixia tant i els costava entendre el que fèiem. Això durava 3 o 4 cançons, després ho donaven tot. 

Les festes de gràcia mereixen un capítol a part. Hi vam ser molts anys seguits del 2004 al 2011, la majoria al carrer Joan Blanques (de dalt), però també a Rius i Taulet, Plaça Rovira i a altres indrets. Era un dia màgic, on tots els nostres seguidors d’arreu sabien que era un dia puntuable. A mitjans d’agost, tothom podia i era ple com un ou, no hi cabia ningú més. L’escenari sempre petit, passant gent contínuament pel costat, però des de la primera cançó la festa no s’aturava fins al final, que mai sabíem quan seria. Era d’aquells concerts que ni el públic ni nosaltres volem que s’acabi mai.   

Portàvem molts anys fent ballar gent arreu i les forces ja no eren les mateixes. Diversos fets personals van fer que cada vegada poguéssim fer menys bolos. Vivíem a 4 puntes de Catalunya i la logística de quedar tots al local i anar de bolo, ja no era possible. Vam seguir tocant i van haver-hi bolos tremendus com el que fèiem cada any a les festes centenàries de Sant Roc a la plaça nova al costat de la Catedral, o diverses vegades al famós Biberó Rock, impulsat per alguns de nosaltres. 

El 2014 vam decidir que no tocaríem més. No hi havia cap mal rotllo, però el projecte estava de cap a caiguda. Potser va ser un presagi malèfic, perquè aquell mateix any, pels voltants de Nadal, el nostre estimat Oriol Canals, ànima de la banda, moria en un tràgic accident de moto al viatge de noces a Tailàndia. Va ser un cop molt dur per a tothom qui l’estimàvem i evidentment Kumbes passava a la història definitivament.